Testimonis d’OA

Avui publiquem un testimoni d’una persona anònima d’OA amb una bonica història que transmetre.

“Només per avui m’enfrontaré al dolor i als meus sentiments”

Quan vaig arribar a OA (overeaters anonymous) fa uns anys, una companya em va dir que la recuperació és un viatge de dos sentits. Un camí per la vida en companyia del programa de 12 passos i un sender interior d’evolució personal. Ningú em va dir que seria fàcil, però com en tots els projectes que posem en marxa amb il·lusió, sabia que em tocaria fer la meva part. I ara, a l’hora d’escollir el camí correcte compto amb una guia que conté principis transcendentals, amb els meus companys i companyes dels grups i amb les reunions presencials que m’ajuden a conservar la serenitat i a veure la realitat amb esperança i gratitud.

La primera sensació que vaig tenir a l’arribar va ser la de comoditat pel fet de poder obrir-me amb persones que m’entenien i un sentiment de pertinença. Vaig notar com si s’obrís un nou infinit i una nova manera de fer, de pensar i de gestionar la meva vida i les meves emocions.

Feia anys que tenia trastorns alimentaris però la veritat és que no n’era pas conscient. Sempre estava fent règims i dietes, i saltar-me-les s’havia convertit en un costum. I molts cops l’únic que aconseguia era un sentiment  de culpabilitat, de no ser capaç de controlar les quantitats de menjar ni els tipus d’aliments que ingeria. Quan notava que el meu pes anava pujant m’enrabiava i pensava que només en passava a mi i que les altres persones amb qui em relacionava tenien mes força de voluntat que jo i que sabien controlar el que jo no podia.

A OA he après l’art de viure amb pau amb les coses que no puc canviar, ja siguin persones, situacions o esdeveniments de la vida. He après a acceptar la diversitat com una riquesa espiritual i també que les persones amb maduresa emocional s’aturen, reflexionen i actuen. I no ho fan pas impulsivament. Decideixen tenint en compte els principis que ajuden a construir una vida plena amb relacions sanes.

OA és un programa de vida on es va aprenent i canviant segons la manera com cadascú decideix.  Lluny de la perfecció hi ha un concepte que em va captivar; dignitat. Sentir-se digna vol dir moltes coses, digna de ser estimada i valorada pel que soc, digna de ser escoltada, digna del dret a gaudir de la vida i de mi mateixa, digna d’ajudar altres persones malgrat les meves carències i les meves faltes i digna de viure en dignitat.

Al programa de 12 passos de Menjadors Compulsius Anònims hi ha unes eines que m’ajuden a tirar endavant la meva recuperació i a acceptar que la compulsió pel menjar es una malaltia que pot ser frenada. L’únic requisit que em va fer abraçar aquesta filosofia de vida va ser el desig de deixar la compulsió pel menjar i la necessitat de fer molts canvis.

Ara l’aventura de conèixer-me, d’estar bé amb mi mateixa i d’aprendre a estimar-me i a respectar-me amb amor continua. Nosaltres als grups diem que ens recuperem a tres nivells; físic, emocional i espiritual. Avui sé que la vida m’ofereix un gran ventall de possibilitats i que jo puc decidir amb llibertat quines agafo. Avui sé que “el menjar no és amor, només és menjar” i que quan deixo d’anestesiar-me menjant puc obrir el calaix de la creativitat emocional on desapareixen el servilisme i l’esclavitud al menjar.

La pàgina d’avui em diu que un dels regals més grans que he rebut d’aquest programa és acceptar-me i que això ha fet que pugui mirar amb honestedat el meu caràcter. Seguint els passos estic aprenent a bregar amb els meus defectes. Ara no tinc por de tenir-ne, els identifico i els corregeixo en comptes de tapar-los amb el menjar. Només sé que soc responsable de les conseqüències i això m’ajuda a veure el paper tan important que exerceixo el lideratge de la meva vida.

“Només per avui m’enfrontaré al dolor i als meus sentiments.”